Hola a tots els que aneu copiant el primer comentari postejat!! La pel.lícula a què fa referència la tshirt de staff del BAFF 2008 no és All About Lily Chou Chou. Però estarem encantats d’escoltar la teoria… De moment ningú l’ha encertat!

La visita de Johnnie To al BAFF va ser indubtablement un dels highlights del festival (sense desmerèixer la resta de visitants, amb qui ha sigut un plaer compartir aquests dies). Però sense cap dubte ningú ha despertat tantes passions ja sigui del signe del fan desbocat amb una bossa plena de dvds d’edicions xineses a la caça de l’autògraf o dels qui veuen en Mr. To un autor cabdal per entendre el fenòmen Hong Kong.

Reunits amb un petit grup de periodistes, ens volem fer ressó d’algunes de les preguntes que van sorgir aquell dia i que Mr. To per boca del seu fidel escuder, Shan, va respondre de manera més que afable i pacient. I sobretot interessant. Estrènyer la seva mà ja dóna una idea de l’autoritat i respecte que desprén aquest paio…

Q: La seva darrera pel.lícula, en la qual ens ha dit que no es dispara un sol tret, es pretén una carta d’amor a Hong Kong. Ens podria dir d’on va sorgir la inspiració per a fer aquesta pel.lícula?

A: Amb Sparrow tenia la intenció de fer una comèdia d’aparença lleugera on es ret homenatge a la ciutat de Hong Kong, a través dels seus habitants i d’aquests trapelles que roben carteres i que acaben resultant uns personatges entranyables. La idea inicial era donar-li una aire de musical, i no està gens disimulats l’homenatge a Les Parapluies de Cherbourg de Jacques Demy i altres comèdies elegants dels 50 i 60. A més, jo no tinc un guió definit quan començo a rodar i si no ho veig clar aturo el rodatge i penso per on tirar. I com tenia compromisos ineludibles amb dates límits més clares que havia de complir, vaig anar aturant i reprenent el rodatge al llarg de tres anys.

Q: En el seu cinema sovint apareixen les tríades. Vostè hi té relació o com creu que veuen el seu cinema?

A: Quan vam fer Election teníem molt clar que volíem que sorgissin alguns elements de la tradició de les tríades que fins i tot avui pot semblar que s’han perdut. Vam investigar una mica, vam fer reunions, i al nivell més alt que vam arribar va ser al dels “oncles”. Es van reunir uns quants oncles de diferents zones i van discutir com havia de ser la cerimònia de l’entrega del bastó, que a cada lloc es feia diferent. Per raons evidentment cinematogràfiques, no vam respectar tot el que ens van dir, i quan ho van veure al cinema es van sentir una mica decebuts però ho van entendre.

Q: En el seu cinema també és molt freqüent la glorificació de la policia (per exemple a PTU) i al mateix temps hi ha dolents totalment carismàtics, amb una càrrega atractiva molt forta. Com veu aquesta dualitat?

A: Aquesta dualitat és en l’ésser humà. El que m’interessa és que ningú és tan pur ni ningú és tan fosc. Un policia que accepta un suborn és dolent? És un tema interessant d’indagar, i m’agraden aquests personatges que estan al fil de la navalla. El teu millor amic es pot convertir en el teu enemic i voler-te mort i això és una cosa que nivell de personatges dóna molt de joc.

Q: Quin creu que és el paper que una productora com MilkyWay i pel.lícules com Eye in the Sky poden jugar en el cinema contemporani? I quina és la seva influència tant a nivell artístic com a nivell de producció?

A: Si prenem com exemple Eye in the Sky s’evidencia l’esforç que fem des de Milkyaway per tenir una personalitat molt definida en el cinema que fem i al mateix temps donar oportunitats a nous autors i directors que són els que marcaran el futur del cinema de Hong Kong. En aquest sentit Eye in the Sky acompleix perfectament les dues vessants del nostre cinema, unes intencions comercials molt clares i unes intencions artístiques que no desmereixin l’altra vessant.

Q: I com veu la influència de Hong Kong al cinema internacional? O encara més, com veu que altres cinematografies fagocitin idees del cinema de Hong Kong?

A: La influència funciona en totes les direccions i això és el millor. En el meu cinema hi ha evidentment influències de directors europeus. I qualsevol circulació d’idees em sembla positiu. Una pel.lícula americana com la versió d’Scorsese d’Infernal Affairs pot fer que la gent s’interessi pel cinema que es fa a Hong Kong.

Q: I parlant de Hollywood, què ens pot explicar de la versió en què està treballant de Le cercle rouge de Jean Pierre Melville i què hi ha de cert en els rumors que assenyalen com a protagonista Orlando Bloom i fins i tot un cameo d’Alain Delon?

A: Doncs no podem dir molt perquè en principi la presentació de la producció es farà a Cannes, però el que sí es pot dir és que serà la meva primera pel.lícula en anglès (no en sé gens, per cert) i que la rodarem a Macau i Hong Kong, llocs que conec molt bé. Estem escrivint el guió a mitges amb Wai Ka-Fai. De tota manera, això és una cosa molt concreta, un remake d’una pel.lícula. No podria ser d’una altra manera, perquè ningú a Hollywood voldria saber res d’algú que es presenta al rodatge sense un guió tancat…

Una petita mostra fotogràfica del que ha donat de si aquest BAFF 2008.

Jeon Soo-il, que s’emporta a Corea el Dúrio d’Or per With a Girl of Black Soil

part del jurat del baff sembla recrear Goodbye, Dragon Inn

ells sí recreen Goodbye, Dragon Inn

Adolfo Alix Jr., director de Tambolista, i el seu traductor Marc

Shinji Aoyama que va presentar Sad Vacation

Junji Sakamoto, que va presentar Awaking

Fotografies de Jordi Azategui

La película coreana Secret Sunshine se ha alzado con el Premio Cinematk en esta edición del BAFF. Lee Chang-Dong aborda un drama en toda regla sin caer en sentimentalismo facilón ni el maniqueísmo que suelen acompañar a este argumento que ya hemos visto en otras producciones. Y es que Secret Sunshine no cuenta nada nuevo, nada que no nos sea familiar, sin embargo la trama se desarrolla de un modo magistral de la mano de la actriz Jeon Do-yeon. Una joven madre se traslada a una pequeña ciudad con su hijo para empezar una nueva etapa tras la muerte de su esposo, pero la desgracia llega pronto a su vida; su hijo es secuestrado y asesinado por un hombre sin escrúpulos. La pérdida del hijo hace tambalear el pilar familiar y los sentimientos de culpa y redención se expanden en esa nueva vida en la que ya no estará el pequeño. El director coreano se mueve en esa delgada línea que separa la razón de la locura y lo hace sin necesidad de recurrir a personajes estereotipados ni a escenas de lágrima fácil.

Om Shanti Om! L’única producció Bollywood present a l’edició del BAFF 2008 ha guanyat el premi del públic i és una cosa que sempre es sap quan veus una pel.lícula així a la sala. La gent agraeix molt passar-s’ho bé i recompensa la bona estona votant massivament obra mestre o gairebé. Cap objecció. De tota menera, entrant en matèria i considerant la pel.lícula, alguns comentaris. Preguntats per una periodista no molt experta en cinema Bollywood, sobre si Om Shanti Om es sortia de norma o aportava algun plus, la resposta és: no. La pel.lícula de l’ex coreògrafa Farah Kahn no es surt ni un milímetre de les marques pautades per les grans produccions de l’India però ho fa de manera impecable i excel.lent. Els números musicals són més forts, més grans, més coloristes. Els actors són més estrelles que mai. L’ambientació i la producció són impecables (magnífica l’ambientació anys 70!). Però no deixa de tenir tots els tics que poden arribar a posar dels nervis als profans en matèria Bollywood.

Per altra banda, pel públic iniciat i pel públic desitjós de noves i fortes emocions, Om Shanti Om, funciona a un altre nivell, excel.lent també. La història de cinema dins el cinema funciona a la perfecció per incloure un munt de referències, al.lusions i citacions. El rol de Shahrukh Kahn bascula perfectament entre l’autoparòdia i el pallasso encantador que encanta a les platees. L’aparició d’un munt d’estrelles del Bollywood clàssic i actual desperta connexions amb la història que poden passar totalment desapercebudes als profans però que un s’imagina que a l’Índia deuen despertar xiscles histèrics entre l’audiència. La plasmació del sistema de sagues familiars davant i darrera de les càmeres il.lustra tota una manera d’entendre el cinema. En definitiva és un espectacle carregat de recompenses, que és el que també deu haver agraït el públic del BAFF.

I dos comentaris finals: Shahrukh està, com gairebé sempre, simpàtic i encantador, però no comença a semblar que hi ha un tap generacional i que sembla que no acaba de sorgir cap nova estrella masculina que li pugui fer ombra? I comença a tenir una edat (chapó per la reconstrucció del xassis practicada per a aquesta pel.lícula) i alguna escena evidencia que els seus pares a les pel.lis comencen a semblar sospitosament propers a la seva edat. I dos: les noies de Bollywood, en contínua successió, cada cop més maques, més primes, més joves. Però sense donar gairebé temps als espectadors a familiaritzar-se amb elles. Perquè a la següent producció, ja n’hi haurà una de més maca, més prima, més jove.

Us deixem el link als fons d’escriptori oficials d’Om Shanti Om, per qui vulgui donar color al seu ordinador.

Hem decidit compartir amb els lectors del blog l’exclusiva samarreta que llueix el personal i voluntaris del BAFF 2008. La sortejarem entre les respostes a aquest post que responguin correctament a dues preguntes (o sinó s’encerten, el més aproximat possible):
1. Quina és la traducció de les paraules en japonès de l’esquena de la samarreta?
2. A quina pel.lícula de la història del BAFF present també aquest any a la programació es fa un homenatge amb la samarreta?

Deixeu els vostres comentaris amb l’adreça d’email i ens posarem en contacte amb vosaltres.

El cap de setmana de bon temps, sol i platja no ha impedit que el BAFF hagi hagut de penjar els primers cartells d’”esgotades les localitats” del festival. Om Shanti Om i Aliento han omplerts les seves sessions, i ens comenten la sorprenent bona entrada de Goodbye, Dragon Inn, una pel.lícula que creix en el record i que el temps ha convertit en imprescindible peça clau de la filmografia de Tsai Ming-liang.

Avui darrer dia del festival, és també el darrer dia per a votar pel premi del públic. Ja sabeu que va associat al sorteig d’un bitllet d’avió al país de la pel.lícula guanyadora.

[Fotografia de Séptimo Vicio]

Aquesta és la dedicatòria que Mr. To ha deixat al llibre del festival. Prometem que demà publiquem l’entrevista!

Gràcies a tots els voluntaris que ens heu estat acompanyant aquests dies al festival. Sabeu que sou la cara del festival i que la Glòria i la resta del BAFF-team us estan molt agraïts!

Encara queden dos dies de festival però us deixem aquí el making off que es va projectar a la cerimònia de clausura. Gràcies Quim, Glòria i Raquel que han estat amb les seves càmeres amunt i avall per a realitzar-lo!

¿Quién llama a mi puerta? Es el pasado el que llama a mi puerta. Son los del otro lado, los que no son mis verdaderos amigos, los que llaman a mi puerta. Y ese regreso me hace pensar que, tal vez, las cosas volverán a ser como antes. Igual de horribles que antes. Pero no, van a ser peores.

Algunos de estos pensamientos los podría tener el protagonista de Who’s that knocking at my door?, el debut en la dirección del surcoreano Yang Hea-hoon, que con una mano aún no maestra pero que podría llegar a serlo, reflexiona con serenidad, aunque no exenta de crudeza, sobre los traumas de la infancia y los mecanismos de defensa que usamos para enfrentarnos a las personas que marcan nuestra vida. Con un homenaje a Scorsese desde el plagio mismo del título de la obra seminal del norteamericano, y una cierta querencia por las atmósferas de los hermanos Coen, Hea-hoon nos presenta a personajes subyugados por la potencia de sus propios instintos, que acaban por condenarlos. El hielo, una superficie que de tan pura que parece acaba resultando traidora, le sirve como excelente metáfora e hilo conductor. Si nos decidimos resueltamente a caminar sobre él, no se romperá.

¿Quién llama a mi puerta? Es el pasado el que llama a mi puerta. Son los del otro lado, los que no son mis verdaderos amigos los que llaman a mi puerta. Y ese regreso me hace pensar que, tal vez, si me enfrento a ellos, las cosas nunca volverán a ser como antes. Serán mejor.

Wonderful Town es una de esas película que se quedan clavadas en la retina y que tardan horas en desvanecerse. Bajo la dirección de un director tailandés, Aditya Assarat, del que no habíamos oído hablar, se nos presenta un ejercicio fílmico que recuerda a la enigmática Shara de Naomi Kawase o la contundente Rain Dogs, de Ho Yuang. Con un argumento aparentemente sencillo, el de un arquitecto de Bangkok que se traslada a un pequeño pueblo desolado por las consecuencias del tsunami para supervisar las obras de reconstrucción. Bajo esa atmósfera gris, se mueven unos personajes de los que apenas sabemos nada; las conversaciones a jirones son tan importantes como todo lo que no oímos, como todo lo que Assartat decide dejar fuera de la pantalla. Lo invisible cobra tanta importancia como lo que vemos y oímos; los silencios elocuentes y la invisibilidad fantasmagórica dejan entrever a otro nombre al que apuntar en la lista de realizadores. Atención a ese desgarrador final contenido, que por unos segundos te hace contener la respiración.

Por qué amas a tu madre y a tu padre, por qué quieres a tus primos y a tus hermanos. ¿Querrías igual a tu hermanastro o a tu hermano adoptivo? La pregunta es si por el hecho de tener un enlace biológico con alguien estás condenado a tener que amarlo. Esta es una de las cuestiones que plantea Shinji Aoyama en Sad Vacation. Kenji interpretado por el deseado Tadanobu Asano (y si no fijaros en las chapas que visten ciertos miembros de la organización del BAFF) es un hombre que ha llegado a la madurez sobreviviendo en un mundo de delincuencia. Marcado por una infancia traumática en la que tuvo que soportar el abandono de la madre y el suicidio del padre, salió adelante cuidando de la hermana de su mejor amigo, un miembro de la yakuza encerrado en prisión. Su vida entrará en conflicto al reencontrarse con los fantasmas del pasado. Aoyama se sirve de un montaje desfragmentado y una banda sonora no diegética para narrar una historia sobre la idea de familia, sobre lo que nos une a nuestros antepasados y el deber del respeto, que por tradición cultural, hemos aprendido a aceptar como algo incuestionable. Los 136 minutos que dura el filme son imprescindibles para entender la evolución del protagonista, que pasa de la aceptación de su condición de huérfano y el deber de ocupar el lugar de sus padres, al rechazo de los valores tradicionales de la familia. Lo que está claro es que Tadanobu nunca abandonaría a un niño.

El canal de televisió d’Scanner FM ha dedicat un canal al BAFF, del qual us anirem informant de totes les novetats que pengin. D’entrada aquest fantàstic player us posa a l’abast alguns dels tràilers de les pel.lícules del BAFF d’aquest any.

Primero de todo, felicidades. A todos vosotros, los que acudistéis al primer pase de The Rebirth de Masahiro Kobayashi. Sólo conté una persona abandonando la sala y los aplausos del puñado de valientes que habían elegido pasar dos horas en compañía de los dos torturados personajes de la película, rubrican por todo lo alto una velada de cine potente, austero, comprometido, radical. Emocionante. No lo intenten en casa: si en la sala de cine la experiencia repetitiva y minimalista (alguien cita El día de la marmota, pero claro, sin pizca de humor) congela los sentidos y te atrapa a la espera de descubrir claves de conexión, visto en televisión u ordenador se anula por completo el efecto de sequedad, de lucha emocional y de compromiso absoluto que requiere esta película. Se siente, pero esta obra no es para todos los públicos: manténganse alejados los timoratos y los vagos. Y de momento, ya van dos magníficos finales de película. Pero el de esta obra, con la mirada fija en el espectador, se clava en el corazón.

Tran Ahn Hung, el director de les conegudes Cyclo, El olor de la papaya verde i Pleno verano, es passeja aquests dies per les sales del BAFF, on exerceix de membre del jurat. S’ha quedat impressionat pels aplaudiments que van seguir a la projecció de The Rebirth, i va comentar que li agradaria comentar la pel.lícula amb el públic tan especial que té el BAFF. També ha donat algunes entrevistes, que ben d’hora podreu veure a Cinema3 i llegir a Séptimo Vicio.

Aquesta és la informació apareguda als informatius de la cadena Localia!

Si necessiteu més informació sobre qualsevol qüestió del festival, només heu de buscar algun voluntari o personal del festival… fàcilment identificables per la magnífica samarreta que els identifica - homenatge a una pel.lícula present a la secció BAFF 10 del festival (premi per a qui ho sàpiga!).

Ja disponible a la web del BAFF 2008, tot el merchandising de l’edició d’aquest any del festival: la samarreta, la shopping bag, el catàleg i sobretot el pack DVD que ha editat Avalon coincidint amb la desena edició del festival.

Vols volar PER LA CARA a Àsia? Singapore Airlines, patrocinador del Premi del Públic, sortejarà un bitllet d’avió al país de la pel•lícula guanyadora del Premi del Públic del BAFF 2008. Als punts d’informació del BAFF situats al CCCB i el cinema Aribau Club trobaràs les butlletes i urnes per a participar al sorteig. El nom de la persona guanyadora es farà públic quan acabi el BAFF 2008. Bona sort!

Els que heu visitat aquest blog segur que heu vist també la renovació de dalt a baix que ha viscut la plana web del BAFF: molt més lleugera, amb uns colors molt macos, suporta vídeo i més material gràfic. Esperem que us agradi!

Algunes seccións encara estan en construcció, però ja us avancem que hi haurà disponible una plana de merchandising on vendrem la samarreta i el pack DVD 10 aniversari… us ho expliquem en una altra entrada.

Sembla que els medis grans s’apunten de fa temps a la blogosfera. Benvingut sigui el d’El País, que amb el nom d’Alta definición és un racó entre fan fatal i cinèfil. Aprofitant la posada en marxa del blog han engegat un concurs del pack DVD commemoratiu del 10è aniversario del BAFF que publica Avalon… Una bona manera d’aconseguir-lo és participar en el seu concurs. Nosaltres estem temptats…

Sabeu què es ScannerFM? Doncs en la seva diversificació d’activitats, fa temps van obrir el canal de televisió online SCANNERTV i han creat un canal específic del baff on no només hi ha penjats els tràilers del festival sinó també material addicional com aquesta entrevista amb els directors del BAFF, Amaia Torrecilla i Carlos Ríos, que es va realitzar al magazine matinal de ScannerFM.

Ferran Auberni, col.laborador de cinema d’Icat FM també compta els dies que falten perquè arribi al festival. Visitarem també el seu blog Sota Sospita per veure quina impressió li va causant el festival!

Com sempre els que desperten primer quan s’acosta el BAFF i realitzen puntument un ampli reportatge del festival, són la gent del Cinematògraf. Segurament ja s’està emetent a la xarxa de cadenes locals però aquí us deixem aquest reportatge que inclou entrevista amb els directors del BAFF i un menú degustació de totes les seccions del festival. Ja veureu que és un muntatge genial amb moltes imatges de les pel.lícules del festival.

A la segona part, la jefa de premsa destaca algunes de les pel.lícules del festival.

Us presentem en primícia l’espot del BAFF 2008 - 10 FESTIVAL DE CINEMA ASIÀTIC DE BARCELONA. Les imatges són de Randomhead i la música d’Arbol. Esperem que us agradi!

Ja estan al carrer les banderoles del BAFF. Sembla que com sempre, arriben amb la primavera i alegren la vista del carrer Balmes i del Passeig de Gràcia.